Publicat el 22/02/2018

Amparo Moreno (1949) és una actriu i artista de varietats que va néixer just a la ratlla que separa Barcelona i l’Hospitalet.
Ha estat vedet d’El Molino, ha intervingut en sèries de televisió i ha actuat al teatre i en més de 60 pel·lícules de cinema, cosa que l’ha fet molt coneguda i popular.
Va formar parella còmica durant vuit anys amb l’actor Jordi Vila.
Parlem amb ella sobre els seus projectes i sobre el món escènic en general.

Actualment es dedica a assessorar l’Ajuntament de Sabadell en la creació de la Filmoteca Local. Com s’ha plantejat treballar en aquest projecte i en què consisteix en concret la seva feina?
Se m’ha requerit per assessorar pel que fa a films de qualitat per a la reobertura d’un cinema històric de Sabadell, el Nou Euterpe. Seran pel·lícules que la gent de certa edat recordarà i que descobriran les noves generacions. És un projecte molt il·lusionant i agraeixo la confiança que han dipositat en mi.
He de dir que és un goig evocar tants moments feliços que he viscut a les sales de projecció.

Com van ser els seus inicis de vedet a El Molino? El teatre de revista és un món a part? Com ho valora a través de la seva experiència?
Quan em van oferir treballar al mític El Molino, al qual jo acostumava a assistir com a públic, va ser una sensació estranya al principi, perquè era un temple summament popular, cada any renovava el seu espectacle, el públic interactuava amb els artistes… He de dir que em vaig espantar una mica, la veritat, però un cop vaig estrenar, vaig tenir la gran sort d’agradar. Va ser una gran acollida. Vaig crear un nou personatge: la hipervedette.
Recordo que la meva cançó de presentació va ser 100 quilos de vedette. Encara avui, trenta anys després, hi ha qui me la recorda amb afecte. Va ser un boom! Moltes grassonetes es van alliberar de complexos absurds. Vaig ser un estímul per a totes.

Quines són les diferències de treballar a mitjans tan diferenciats com la televisió o el cinema?
Evidentment són mitjans diferents. En televisió es grava de pressa, no hi ha temps pràcticament per assajar. Sí que n’hi ha en el cinema. Però si he de ser sincera, diré que on més còmoda em sento és en el teatre. Un cop s’aixeca el teló, es produeix una màgia especial que els altres mitjans no tenen. Hi ha el públic davant teu i això és impagable.

D’altra banda, l’any 2016 va interpretar el monòleg Recurso de Amparo. Com va ser aquesta experiència?
Va ser un bonic espectacle, amb guió de Guillermo Benito, encara que jo també hi vaig posar el meu gra de sorra.

Què li semblen els nous cànons de bellesa? Vivim potser massa abocats a la imatge en els temps actuals, s’ha creat una cultura en què això és el més important?
Doncs sí, encara que crec que s’ha arribat a extrems absurds. Molta culpa d’això la tenen dissenyadors i fabricants de roba, que causen trastorns alimentaris i psíquics a joves que encara s’estan formant.

I sobre l’assetjament sexual en el món de l’espectacle, un tema de molta actualitat en els darrers temps, què hi té a dir, vostè?
Bé, jo no he passat per aquesta experiència, la qual cosa no vol dir que no existeixi. És una xacra que cal desterrar i m’alegra moltíssim el moviment mundial que ha començat. Amunt, noies! NO ÉS NO!

Hi veu solució a la situació política que estem vivint en el xoc de trens polític entre Catalunya i Espanya?
Dins de l’estricte compliment de la llei, entengui’s la Constitució i des de la llei, cal buscar les fites a les quals com a poble molts aspiren i desitgen.

Quins projectes de futur té en l’àmbit escènic?
Tres pel·lícules, quatre obres de teatre i… una gira mundial. Ja m’agradaria, ha, ha, ha…!

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari