Publicat el 02/07/2014

INTERPRETACIÓ:
Peter Mullan, Antonia Thomas, Jason Flemyng, Freya Mavor, Jane Horrocks, Paul Brannigan
DIRECCIÓ: Dexter Fletcher
DURADA: 100 min
GÈNERE: Musical / Romàntic

La pel·lícula que ens ocupa és una d’aquelles peces que ens obliga a separar efectivitat de qualitat: una cosa no va necessàriament lligada a l’altra. Per fer-me entendre, he decidit dedicar un article a cada un dels conceptes. Comencem.

El segon treball de Dexter Fletcher té el virtuosisme rítmic que se li demana a qualsevol musical que s’orienti al públic de masses. Està dotat, a més a més, de cançons enganxoses, compostes per melodies simples i repetitives que calen fàcilment en la memòria de l’espectador; cadascuna perfilada de forma adequada segons la funció que tingui en l’escena corresponent. D’una altra banda, el director compta amb una estructura narrativa magníficament organitzada, proveïda de constants canvis de rumb argumentals que eliminen qualsevol possibilitat d’avorriment. Tot plegat està ajudat per un toc cèltic efectiu, cortesia de la gaita que acompanya les melodies de les cançons i també de la banda sonora (detall que està en acord amb la situació geogràfica on es desenvolupa l’acció, és a dir, a pocs passos del territori escocès). Val la pena afegir, igualment, que el guionista Stephen Greenhorn té el detall de respectar les decisions dels personatges, sense arribar a posicionar-se sobre l’ètica de les seves accions. Per acabar, cal assenyalar que en els números musicals els actors s’esforcen força a aconseguir una afinació relativament decent.

Com he insinuat a l’inici, tot el que s’acaba d’esmentar (és a dir, l’efectivitat de la pel·lícula) no es contradiu amb el fet que Amanece en Edimburgo no sigui en realitat res més que un relat convencional i sensibler sobre l’amor, en el sentit més reduccionista del concepte (per tant, una pel·lícula de pèssima qualitat). Els personatges són mers estereotips sense cap detall que aconsegueixi fer-los destacar, de la mateixa manera que la planificació i la posada en escena responen a un únic objectiu: resultar vistosament gustoses als ulls de tothom. Pel que fa a la banda sonora, es tracta d’una de les composicions musicals més ensucrades que s’han vist en el cinema dels últims anys; una música que es resisteix a desenganxar-se de cada una de les accions, i que arriba a resultar més carregosa, fins i tot, que les embafadores melodies d’Alan Silvestri. Amb tot, som al davant d’una pel·lícula amb un embolcall cuidat (sempre segons les seves pretensions) i d’un ridícul contingut, la transcendència de la qual resulta tan discutible com la seva previsible moralina.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852