Publicat el 14/12/2016

INTERPRETACIÓ
Brad Pitt, Marion Cotillard, Jared Harris, Daniel Betts, Lizzy Caplan, August Diehl, Simon McBurney
DIRECCIÓ Robert Zemekis
DURADA 121 min
GÈNERE Bèlic / Romanç / Espionatge

El signe identitari del cinema de Robert Zemeckis està en el formalisme. La planificació i el muntatge, els moviments de càmera i els plans seqüència sempre serveixen al director per presentar els seus trets més distintius. Una metodologia que tendeix, sense vergonya, al producte comercial (hereva de l’escola cinematogràfica d’Steven Spielberg). Però a diferència de les carreres d’altres directors, la de Zemeckis sempre ha mantingut el contacte amb el seu contingut, arribant a ser molt explícit en certes ocasions (El desafío, Cuento de Navidad) i radicalment subtil en d’altres (El vuelo, Lo que la verdad esconde). És a dir, les pel·lícules de Zemeckis sempre (o gairebé sempre) s’expressen en un llenguatge que el director tria, amb molta cura, en benefici d’una tesi.

És aquest fet el que li permet navegar per territoris menys convencionals del que sol esperar-se d’un director que té l’entreteniment com a objectiu principal. Era així en els casos de Contact o El vuelo, pel·lícules que, malgrat exigir certes concessions i no saber evitar el desenllaç conservador (especialment el segon cas), plantejaven temes reflexius, orientats a qüestionar convencions preestablertes. En el seu últim treball, Robert Zemeckis fa gala d’un hipnòtic poder de contenció, desplegant un elegantíssim relat que es manté ferm fins a l’últim moment. Potser no és el seu millor treball, però el nivell en què se situa només començar (que, dit sigui de passada, no és baix) no decau ni per un instant al llarg de tota la pel·lícula.

Amb Aliados, Robert Zemeckis es proposa parlar-nos de la incompatibilitat entre l’amor i els codis ètics dels temps de guerra. Això explica que deixi aparcats els formalismes i les filigranes visuals per centrar-se en els personatges, esforçant-se per plasmar la seva personalitat en cada un dels plans que conformen les seqüències. Això no vol dir (gairebé no cal dir-ho) que la planificació quedi descuidada. De fet vol dir, precisament, tot el contrari: cada pla mostra exactament el que el director es proposa, i dura exactament el temps necessari per fer-se entendre. Perquè malgrat fer-ho amb subtilesa, Zemeckis no deixa de dirigir la mirada de l’espectador ni un segon. I és precisament perquè la feina està ben feta que es fa gairebé imperceptible.

Aquest interès per la tesi, aquesta insistència en orientar tots els dispositius argumentals al servei d’un fons, ha portat Robert Zemeckis a realitzar un conjunt de títols que, paradoxalment, se serveixen d’una narrativa comercial per presentar productes gens convencionals. És el cas del seu anterior treball, que reconstruïa sense pudor les peripècies que l’anarquista Philippe Petit va viure durant els anys 70, des de la il·legalitat i al marge del sistema, per tal d’assolir un objectiu tan poètic com polèmic. I és el cas també de la pel·lícula que ens ocupa, on el patriotisme (tan present en altres treballs del director) queda esclafat per la força dictatorial d’uns ideals governamentals que tenen com a únic objectiu preservar la seva integritat.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari