Publicat el 26/02/2014

INTERPRETACIÓ
 Mustafa Nadarevic, Mira Banjac, Zafir Hadzimanov, Predrag Ejdus, Meto Jovanovski
DIRECCIÓ Goran Paskaljevic
DURADA 90 min
GÈNERE Drama / Nazisme

L’última pel·lícula de Goran Paskaljevic apel·la a la memòria històrica com a eina necessària per protegir el nostre present. Segons el director serbi, tan important és preservar el record d’un drama passat com ser conscient dels drames presents. És en aquest punt que Paskaljevic planteja un paral·lelisme interessant (almenys inicialment) entre la discriminació jueva que va succeir fa dècades i la marginació gitana que té lloc en l’actualitat. Al nacer el día proposa una mena de neteja de consciència a través de la conscienciació dirigida al present, una mena de camí cap a l’expiació per uns (suposats) pecats que involuntàriament hem comès amb la nostra ignorància. Fins aquí encara podríem fer els ulls grossos a l’aire de condescendència i moralisme que desprèn el discurs del director. Però quan la pel·lícula traça una impostada barrera separatòria entre els sants i els pecadors, resulta impossible passar per alt tanta mala olor. A partir de llavors ens trobem al davant d’una pel·lícula de discurs prefabricat i dicotòmic.

Tanmateix, Al nacer el día conté certs aspectes força positius que mereixen que se’ls tingui en compte. Un és l’elegant posada en escena amb què arrenca la pel·lícula. Es tracta d’un seguit d’imatges de bell contingut, tant estètic com descriptiu. Amb unes pinzellades àgils, Paskaljevic presenta el protagonista exposant la seva professió i estil de vida, tot això en a penes uns minuts. Descriu amb eficàcia tant la seva ingènua personalitat com l’afinada sensibilitat cap a la música. D’altra banda, també val la pena remarcar l’afecte amb què el director ens introdueix el terreny musical que envolta aquest personatge, cuidant el detall de mostrar-nos músics veritables que toquen boniques i imperfectes melodies. Aquests trets contribueixen a crear una atmosfera d’alta versemblança, poètica i evocadora. Desafortunadament, tot això acaba convertint-se en un petit detall que queda ofegat per un discurs tòpic i ensucrat, un discurs que, a més de no dir-nos res de nou, va perdent forma a mesura que el manierisme de la pel·lícula es converteix en el centre d’atenció.

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2