Publicat el 13/05/2015

INTERPRETACIÓ 
Karra Elejalde, Ledicia Sola, Miguel de Lira, Antonio Durán «Morris», Sabela Arán, Monti Castiñeiras, Mela Casal
DIRECCIÓ Ignacio Vilar
DURADA 111 min
GÈNERE Drama

La imatge amb què arrenca A Esmorga és, en tota regla, una declaració d’intencions. Sense excedir-nos en la informació, direm que se’n desprèn que som al davant d’un drama social que combina una estètica acurada amb un realisme cru. És a dir, un film a cavall entre el manierisme i la transparència, com podia passar amb la notable Pa Negre o la molt més convencional La voz dormida. En el cas de la tasca de Vilar, el director gallec aconsegueix un ritme atractiu i una ambientació convincent, però els seus esforços per camuflar el caràcter estereotipat dels personatges resulten massa evidents. En poques paraules, la intenció té més presència que el resultat; aquell defecte que, per bé o per mal, marca la diferència entre un treball aconseguit i un de pretensiós.

Tornant a les semblances entre les dues pel·lícules, no són pocs els trets que A Esmorga comparteix amb Pa negre. El menys evident és el fet de presentar un enemic gairebé invisible: en tot moment sentim la presència de l’autoritat i en més d’una ocasió els personatges principals s’amaguen de les urpes de la guàrdia civil, però es tracta d’una amenaça que mai veurem materialitzar-se. Com si els perseguidors fossin l’exteriorització dels racons més foscos de les nostres ànimes, un fet que podria fer entendre que la repressió és una cosa que creem nosaltres mateixos. Però, llavors, topem amb la segona semblança entre els treballs de Villaronga i Vilar: l’homosexualitat clausurada. La persecució d’una orientació sexual; una persecució que podria ser la causa de la degradació dels personatges… I això capgiraria la teoria.

Aquesta és probablement la major virtut de la pel·lícula: conservar la voluntat de l’obra original de plantejar injustícies que no tenen un responsable clar. Per això és una llàstima que els diàlegs resultin massa esquematitzats i que en certs moments el discurs caigui en la monotonia. Són aquests detalls els que fan que algunes seqüències que són de mena suggeridores freguin la ridiculesa i restin credibilitat als esdeveniments. Per això l’ambició del director no es correspon amb el resultat: les seves pretensions es fan massa evidents, i la transparència, el caràcter de mirall social que posseïa l’obra original, queda pràcticament diluïda.
Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari