Publicat el 25/01/2018

INTERPRETACIÓ
Nahuel Pérez Biscayart, Adèle Haenel, Yves Heck, Arnaud Valois, Emmanuel Ménard
DIRECCIÓ Robin Campillo
DURADA 143 min
GÈNERE Drama / Homosexualitat

120 pulsaciones por minuto és una pel·lícula interessant des del primer minut. Robin Campillo s’expressa amb el to adequat per fer palpable la crítica social i al mateix temps respectar que els esdeveniments puguin ser qüestionats. De fet, el director marroquí sembla especialment interessat en les diferències ideològiques dins del grup Act-Up Paris, un col·lectiu de joves afectats per la sida que durant els anys 90 va exigir (entre moltes altres coses) més atenció al virus per part de les farmacèutiques. Això no impedeix Campillo prendre-hi partit, i ho fa des d’una posició francament valenta: l’activitat sempre serà preferible a la inactivitat.

Tanmateix, les contradiccions hi són. Tant en les activitats de protesta com en els mateixos personatges. Perquè, cal recordar-ho, la majoria d’ells sap que actua contra rellotge. És aquest un fet que condiciona el seu comportament, no només pel que fa a l’activitat, sinó també en les relacions que mantenen. I com en tots els col·lectius, tenim l’oportunitat de descobrir petits subgrups d’amistats i fins i tot un llop solitari, així com membres no afectats però als qui l’experiència ha portat a simpatitzar amb la causa (com és el cas de la mare de l’adolescent malalt). Tot un ventall de personalitats que, tot i ser presentades de forma breu, resulten brutalment creïbles. Un exercici gairebé tan admirable com la naturalitat amb què Campillo assenyala que compartir objectiu no implica necessàriament compartir afecte.

Però si una cosa dona a 120 pulsaciones por minuto el segell de gran pel·lícula és la seva habilitat per combinar tot això amb una de les representacions de la mort més impressionants vistes en els últims anys. La forma amb què el director retrata la pèrdua d’un company (de lluita, vida, amor i amistat) és la més impactant que un servidor recorda haver vist en molt de temps. Perquè Campillo aconsegueix respectar la fredor de la situació i alhora carregar-la de profunditat. Mai una mort fictícia havia estat tan tràgica, devastadora i senzilla al mateix temps.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon